Per escenari tinc una mena de cobert de la bàscula pública, per seients, el públic disposarà de bales de palla. Jo renuncio a les cadires, són formidables i belles, però vull que mantinguin la solemnitat i la soledat que projecten les seves ombres. A més, prefereixo la curta distància amb els altres. El terra és de taulons de fusta, i per sostre tenim els núvols allargats i ataronjats de l’imminent capvespre. L’indret, embolcallat per prats d’un verd humit, penetrant i vigilat de prop pels carrerons de pedra vella, em transmet una serenor que feia temps que enyorava. Percebo l’acollença de les gents que van prenent lloc per escoltar-me. Amb una mirada gentil i un somrís de noblesa en tenen prou per donar-me la benvinguda. Alguns són vilatans orgullosos d’obrir de bat a bat el poblet per convertir-lo en la Vila del Llibre, i d’altres, forasters com jo atrapats per la màgia que significa amalgamar la cultura dels llibres amb l’entorn camperol i rústic. Avui, Bellprat és el millor amfitrió per donar-li excelsitud a les nostres tradicions literàries. Som un país petit, petit i orgullós de les seves pertinences. Tant és així, que es pot tenir la sensació que ja ens coneixem tots, i la Vila del Llibre ho fa possible. Arribes i ja t’ho estimes. I és que som plàcidament, venturosament i acuradament petits. Com Bellprat. Com volem ser!
